Half Altriman 2013

half-altrimanEl mariquitaman ha tornat a fer de les seves per terres franceses deixant ben alt la senyera de pedals & porró (no he quedat lúltim però gairebé).
Sortida a les 8:45 nerviós com un flam i preguntant-me que cony faig aquí en mig d’aquests 470 descerebrats. En primer lloc cal nedar els 1900 mts travessant el llac de matemala i tornant amb una temperatura de l’aigua excelent pero aigua fosca i tèrbola. Com l’aigua no és ho meu, la cursa s’em fa més llarga que un dia sense pà però arribo sencer i crec que amb un temps correcte (no ho he mirat).

Primera transició al meu ritme (patètic) i agafo la bici cap al coll de la Quillane i coll de la Llosa, no tinc bones vibracions i porto unes polsacions superiors a les habituals suposo que l’alçada influeix, no estic a gust. L’arribada al coll hi ha el primer avituallament (galeta maria i cocacola, els platans s’han acabat. És el que te arribar dels ultims). Ara ve una baixada de 23 km en un entorn fabulòs per una carretera on tenies que anar en compte amb els bonys i la grava. Una maravella abans no enfilem els 13km del coll de la Creu. El cos sembla que es va habituant i cada cop em sento millor. L’entorn es una passada, els pobles son de postal i malgrat hi ha nuvols el sol m’acompanya tota l’estona fins al al Coll de la Creu (KM 40) on comença una baixada excel.lent amb bon asfalt fins a matemale on seguim baixant fins on Deu va perdre l’espardenya. A partir de Puyvalador comença a ploure i vaig cagat (la bici de carretera, l’aigua i jo som una mala combinació). Total, xino xano vaig baixant per una vall verda i fosca creient-me perdut fins que al Km 67 trobo el desviament per enfilar el pitjor tram de la bici. Ja m’havien parlat de l’ascensió al poble de Querigut amb dos ports de “cagati lorito” i anava mentalitzat.

No em va decebre, tela marinera com puja el comdemnat, agafen ganes de baixar i anar a peu però el “Pedals & Porrò Spirit” pot més i sense desfalleixer arribo al poble de Querigut (per mi que no existeix i només el posen per la cursa i els nens i avis son figurants) on em trobo a una membre del team repostant al avituallament. Fem petar la xerrada amb els voluntaris i atacant a l hora els plàtans fins que toca rematar els 4kms fins el port de les Hares. Només sortir comença a ploure, be ,més que ploure diluviar. Llams, trons i un xàfec de cal deu. Xops com a pollets anem pujant cap el coll i cada cop plou amb més ganes i la baixada del agafo una mica de fred ja que no portava res per l’aigua. Poc a poc però, es va alleugerint la pluja i la tornada per formigueres ja no plou i em trobo molt be a la bici i més fort que al principi malgrat pateixo perqué vaig fora d’horari. Arribada a les Angles (92kms) i em poso les sabatilles de correr (xopes, com tot el que tenia a la transició) i enfilo la volta pel llac que entre tolls d’aigua, xeremells i arrels sembla un capítol d’ “humor amarillo”.

Acabo el km 10 enfangat fins els genolls i aquí comença el festival. Primer et fan pujar desde el llac fins al poble (que ja puja) i un cop allà, per si no en tenies prou, et fan fer una visita al llac de Balcère per una pujada de 1,2 kms que fa mal només de mirar-la. Estem al Km 12 i pujo corrent (xino xano) , molta gent fins hi tot baixa caminant però dale que dale amb el “Pedals & Porrò Spirit”. A dalt del collet em reb un grup d’animació disfressat mig d’aerobic mig de travestí que fan mitja por. Molt diverit, fins hi tot et fan fer unes flexions. Allà comencens els últims 6 kms sota la pluja fins al parquing amb puja i baixa però en un bosc màgic. Em sento be i el meu ritme de reductora m’ha permés disfrutar el 95% de la cursa i patir-ne el 5%. Arribada al centre de les Àngles content (tinc una samarreta) i amb ganes de repetir. Els que fan la sencera si que son uns machotes. Allò ja son “palabras mayores” i no te res a veura amb la de Calella.

Anuncis
Publicat dins de Pirineus | Deixa un comentari

PEDALANT ES POT ARRIBAR AL CEL

O no. I a qui l’importa de debó? Per qué anem a pedalar per la muntanya, faci fred o plogui, faci vent o nevi, faci calor o mandra? Té aixó alguna importància? Aquestes són, com és evident, preguntes retóriques, que es poden fer en un context oníric o trascendent, i que són, sempre, absolutament personals. Per tant, parlaré exclusivament des del meu punt de vista.

Ja tinc una certa edat, i aixó et porta a vegades a reflexionar sobre el que has fet a la vida, el que és important i el que no ho és gaire. Una de les coses que es poden aprendre és que el temps que es dedica a un mateix, a fer el que t’agrada de veritat, és temps guanyat a la vida, capital de primera qualitat en podriem dir. I que no és el que més abunda, doncs les obligacions familiars, domèstiques, económiques, profesionals o de qualsevol altre tipus, s’entesten a reservar la major part del nostre temps. I aixó ès el pasiu de la vida, i pesa com qualsevol comptable sap de sobres. En canvi l’actiu, el patrimoni emocional ben assentat, és el que et permet endegar qualsevol projecte amb certes garanties d’éxit. Però si no s’inverteix en mantenir o bé incrementar aquest patrimoni emocional, aquest va minvant, i el balanç podria esdevenir cada cop més feble.

Veig els meus companys pedalar amb delit o esforç, però veig la felicitat al seu rostre. Parlem de la ruta, del temps que fa, de quan falta per arribar. Esmorcem com si d’una cerimònia es tractés, i allà es menja, es riu, es discuteix, es forja una complicitat que sovint va més lluny del que sembla. Fa mesos, o anys , que ens veiem les mateixes persones, compartint el millor de nosaltres en el millor dels escenaris: el Montnegre, o potser el Montseny. I acabem compartint no tants sols una afició, sino també alegries, tristors i mal de caps, talment una família. I aixó, quan es mira enrera, fa sentir quelcom semblant a la felicitat que donen els afectes, amb més o menys intensitat.

A vegades he sortit sol. I m’he sentit a gust recorrent camins quasi deserts però plens de vida, envoltat de  la natura que més m’estimo. I l’esforç m’ha fet sentir que res no hi ha més fort que la voluntat de fer, i que aixó depén de mi, i aquest convenciment em dona ales i empenta a la resta de la meva vida.

Finalment, amb la bicicleta he conegut llocs meravellosos que em fan estimar el meu entorn, el meu pais. Quan tot sembla que s’esfondra, aixó queda, ho tinc, és meu, ningú m’ho pot prendre, ho conec, ho descobreixo, ho comparteixo. No són imaginacions ni somnis. És real, és aqui, és meu, és nostre. Ho necessito.

Reconec que aquestes sensacions que experimento poden no ser compartides per les persones que habitualment m’acompanyen. Però jo ho sento així, i aixó m’omple d’una pau infinita. Si puc encomanar part del meu entusiasme em sentiré encara més feliç.

Diumenge que ve a pedalar de nou!

Publicat dins de Montnegre | 4 comentaris

DOS PORRONS

Avui em fet una entranyable sortida nadalenca, protagonitzada pels pares fundadors de P&P (el pinyol de la secta): Xavier Càlix, Xevi Sans, Reset i jo mateix.
El matí semblava ombrívol, cel tapat i vent de cara, no massa fred (8/9º). La ruta l’ha definit el lloc per esmorzar, doncs varis dels llocs habituals eren tancats, tradició obliga.
Ens hem enlairat conm de costum Hospital amunt, i per la pista principal que porta a l’Esplai ens hem enfilat al turó gros, cap a la torre, sense arribar-hi. El dia revifava, ha sortir el sol i ha parat el vent, tot semblava que s’ens posava de cara.

Hem torçat a ma dreta per un corriol que baixa, planeja i baixa, i es torna torrentera sense aigua i molta pedra que ha posat a proba les habilitats de la concurrència: compta, és divertit però arriscat, ruta molt bonica i engrescadora, jo m’ho he passat molt bé i altres no tant, fins que ens ha portat als dominis de Cal Paraire i al pla dels Forcs.

Mentre anàvem baixant pel camí estret i encantador m’ha semblat ben bé que, d’acord amb les diades que estem, els altres eren el tres reis mags que seguien l’estel (els tres tenen GPS), i jo era el pastoret, que buscàvem el pessebre de Betlem (el restaurant de Collsacreu) que ens recollís.

Del pla dels Forcs hem seguit avall direcció Vallgorguina, hem obviat la cuïlla de les tres rampes i ens hem enfilat fins el pla de les Bruixes, on sense més dificultats ens hem enfilat a la urbanització que mena al pessebre. Cel de nou entrenyinat i molta humitat que han fet encara més agradable l’arribada.

Allà hem gaudit d’el merescut esmorçar, unes truites variades amb el millor pantomàquet del Montnegre (sucat per tres bandes, tres). Hi ha hagut un intent estèril de convidar a cava, aprofitant la data entranyable i la proximitat d’algun aniversari: no podem beure cava deia un, cal tenir el cap fred deia l’altre. Ha sigut que no, i la mestressa s’ha hagut d’emportar les copes que ja tenia a punt. Com era evident, tot era una excusa per tocar els collons; hem demanat un segón porró de vi, avui el cava no to-cava. De desagraïts l’infern n’és ple.

EL SEGON PORRÓ

La conversa ha derivat entre el balanç de pedals de l’any que ja s’acaba i els projectes agosarats pel futur ( el segón porró de vi ja feia estralls). Finalment s’ha centrat el debat entre el programari lliure i el codi tancat de qui treballa i s’hi guanya la vida. Qüestió espinosa que mereix llargues exposicions i diferents punts de vista, sovint enfrontats. Hem anticipat el futur que ja és aquí, el món de la creació digital on qui treballa sotmet el seu producte a l’aprobació del públic general de forma quasi gratuita. Difícil conflicte d’interesos on no s’imposarà el més just sino l’inevitable. M’he extés en els detalls per ser fidel al timing de l’esmorzar, avui hem superat tots el rècords de tertúlia. Quan ens n’hem adonat ja eren 3/4 d’una. Tots a trucar a casa per retardar l’hora de dinar. Però que bé que ens ho passem quan el temps passa així de bé!

Apresats per l’horari, hem fet el descens més ràpid possible: carretera des de Collsacreu fins a Sant Pol corrent, i d’allà la NII fins Calella sense pausa. Tot plegat 43,5 km, 1.000 i poc de desnivell i 2 hores de tertúlia (sense cava) i dos porrons.

Bones festes a tothom

Publicat dins de Montnegre | 1 comentari

PEDAL DE NADAL

Avui ha estat un gran dia, ple de pedals i encara més de porrons.
Val a dir que la setmana pasada vam fer una gran sortida, que per mandra i cansament no va tenir el post que es mereixia, però va ser llarga, variada i intensa. Les coses s’han de fer en calent, i si vam callar llavors, no cal parlar ara.
Però d’avui sí que parlarem.
Apart del que ha penjat en Rafa a la pàgina, hem sortit en Càliz i jo mateix, amb l’esperit d’anar per feina, doncs calia arribar d’hora a casa. Hem pujat per la carretera de l’hospital i hem agafat la pista principal que mena al turó gros, i ens hem desviat per Santa Maria fins a Sant Martí de Montnegre. Allí com de costum hem fet la truiteta, i hem parlat un cop més de la cris de l’euro i lo llunyana que sembla quan l’hivern ens regala un paisatge com aquest: dia fred i clar (4/5º a primera hora), visibilitat excelent, terreny perfecte, ocells, fulles i arbres, tot al seu lloc, la terra gira i els especuladors a aquesta hora dormen… Ningú ens prendrà el Montnegre, hi era fa mil anys, i hi serà d’aquí mil més. No cal gemegar pel que cada dia podriem perdre, més val gaudir del que ara i aquí tenim.
I hem seguit gaudint baixant per cal Paraire i Dones d’Aigua, enfilant-nos de nou a Sant Cebrià fins l’era d’en Mora, evitant així la carretera. Baixada final per la Riera de Calella, i arribada a casa.
I a la tarda, amb els deures fets i la casa endreçada, hem celebrat el dinar de Nadal amb la colla de gent que ens estimem desde fa molts anys. i hem anat al Mas Carbó. En Càliz ens ha sorprés amb un trajo de casament, i hem menjat i begut (en porró) fins que l’estòmac i la prudència han aconsellat dir prou. Final de festa amb visita al Castell de Palafolls, des d’on hem gaudit d’una meravellosa vesprada, amb vistes polèmiques d’estels. A vegades les pampallugues als ulls enganyen la mirada més neta.
Amb el cor ple de pau hem anat veure com anava la Marató de TV3. El món semblava ple d’harmonia, potser és perquè s’acosta Nadal.

Publicat dins de Montnegre | Deixa un comentari

PRIVILEGIS DE TARDOR

Hem recuperat feliçment en Xavier Càliz, i així Pedals i Porró ha complert la seva cita setmanal amb els pedals (i el porró). Em consta que altres membres de la secta també han sortit, la qual cosa no és una escisió esportiva o ideológica, sino més aviat un enriquiment del vitrall de possibilitats.

Hem fet una clàsica que ha esdevingut un poema espectacular degut a les excelents condicions climatològiques: dia clar i seré sense vent , 8/10º de temperatura a les fondalades i gran adherència al terreny que encara apareix humit des de les darreres pluges.

Hem pujat per la carretera nova, Sant Andreu i per Can Borra fins el coll de Palomeres. D’allà hem baixat fins el Rocatell, on hem gaudit d’una vista excelent del Montseny i els pobles del voltant.

Xavier Cáliz bucólic a can Caselles

Xavier Cáliz bucólic a can Caselles

Vell Ruc del Rocatell a l'infinit (i més enllà)

Vell Ruc del Rocatell a l'infinit (i més enllà)

Amb l’esperit reconfortat per l’espectacle, hem baixat fins la riera de Fuirosos, trobant aquí i allà delerosos buscadors de bolets, en algun cas força reixits. A continuació ens hem enfilat fins a Sant Martí del Montnegre, on ens esperava un esmorçar agraït encara que millorable.

La tertúlia ens ha portat per camins diversos, des de la reforma del mercat laboral fins la funció dels sindicats, passant per les xarxes socials i d’altres qüestions properes a les palles mentals. En general però, m’ha quedat el regust dolç de que quan pedalem pel Montnegre i sabem gaudir de l’espectacle, ens acostem molt a la felicitat.

Qué seria de nosaltres sense aquestes estones?

Qué serà de nosaltres el dia que no tinguem el privilegi de gaudir-ne? Doncs que la vida serà diferent, i probablement pitjor.

I amb aquest sentiment de final de tardor hem enfilat el camí del Montnegre fins al coll d’en Banet Vives, baixant de nou per Can Borra fins la carretera nova i l’Hospital de Calella. Tot plegat 47 km i 1200 m de desnivell, i un llobarro al forn que m’esperava a casa (i la dona i els nens, és clar).

Algú dóna més?

Publicat dins de Montnegre | 1 comentari

FANG I ENDORFINES

Dia amb molta vida, malgrat haver-nos trobat al tanatori.

Ens hem trobat en Quim, Rafa, Edu, Ricard, el seu cunyat (que ha baixat a partir de can Portell, compromisos familiars) i jo mateix.

La idea era aprofitar les darreres pluges per gaudir de l’aigua que omplia les rieres i el bosc sencer. I tant que n’hem trobat! Hem pujat per la carretera nova, Can Borra fins el coll d’en Banet Vives i baixada a Fuirosos, que estava com mai: aigua per tot arreu, alló no era el Montnegre, semblava el Montseny prop de marina… Hem seguit la riera per arribar fins la Batllòria, sempre amb aigua al costat, i fang que feia la progressió més difícil i meritòria.

Una baixada tant espectacular, amb algunes anècdotes humides als peus ens ha fet segregar endorfines suficients per arribar a travessar la Tordera a la Batllòria per un pont, nou de trinca, que ens esperava net i polit com una patena, per tal de no mullar-nos un cop més els peus. Un treballador que escombrava el pont ens ha intentat barrar el pas, sense éxit, per tal de que no li embrutissim la via. Resulta que el Sr. alcalde l’havia d’inaugurar al cap md’una hora. I ja ens veus, arrebossats com una croqueta, plens de fang, travessar a deshores l’enginy (abans que l’alcalde) fins el memorable esmorçar que ens esperava a l’altra banda de la carretera.

Animada tertulia amb porró reglamentari. Hem aprofitat per comprar loteria, que gelosament custodia en Rafa ( i al que perseguirem si toca el núm. 26214, sabem on vius).

La tornada ha començat per una rutinària arribada fins Sant Celoni per la carretera, i allà hem pres la ruta direcció Olzinelles, més fang, i molta gent al bosc buscant bolets.
Des de Vallgorguina hem pujat fins a cal Paraire, i hem baixat fins s doaes d’aigua. Ja ens quedava poca betzina, jo anava amb reserva, i em tornat des de Sant Iscle per la carretera fins a Sant Pol i Calella. Petons i abraçades i fins un altre.

Total 65 km, desnivell 1200m. Temperatura al principi 9/10º fins a l’esplai, 6/7º a la val de Fuirosos, molta humitat, adherència excesiva al pujar, molt bé per baixar a tumba oberta. Dia clar, assolellat, i general satisfacció per la fita aconseguida.
En breu pujaré les fotos.

Publicat dins de Montnegre | Deixa un comentari

Planejant també s’arriba al cel

Aquesta sortida s’ha portat a efecte perquè des de feia dies el consell d’administració d’aquesta entitat havia comminat al departament de recursos cartogràfics i de posicionament satèl·lital a repetir la ruta de Ramió. Recordem que en aquella ocasió el cos expedicionari va quedar tendrament subjugat pels cants libidinosos de les granotes del sot de Sors. Desgraciadament, degut a que som a temporada sexualment reposada pels batracis, aquests no tenien gran interès en encisar ningú. Val a dir que l’absència d’interès en moltes activitats quan no hi ha una gratificació hormonalment relacionada no és totalment aliena a alguns mamífers superiors, com per exemple els Homo monsciclicus.

Després d’una setmana de pluges serioses, el bosc està encantador: les cobertes de les rodes s’agafen a la pista humida, els reguerols i les rieres porten aigua abundant, les fulles estan molles i eixerides, l’aire fresc i ple d’olors de la tardor permet veure ben lluny, no fa fred, ni tampoc calor. Fins i tot la font del Rupit deixava anar un rajolinet d’aigua com no ho haviem vist mai. Un dia fantàstic, com podeu comprovar a les fotos.

Podeu baixar-vos el track d’aquí.

Dit això no més cal destacar la gentada que envaïa els voltants de Sant Martí de Montnegre, passejant, picniquejant, arreplegant castanyes, caçant senglars i senzillament atipant-se de peus de porc amb suc al restaurant.

Conversa animada, menjar força copiós per a una part dels components i tot seguit i perquè no sigui dit, la jornada s’ha acabat pujant… ai!, perdó… planejant, fins al coll d’en Cona amb un deliciós extra de 200 metres més de desnivell. Això sí, amb pes extra de butifarra i mongetes intentant ser païdes, mentra es va guanyant alçada.

Alguns membres de l’expedició estan considerant declarar activitat nongrata qualsevol variació que, tot planejant, ens porti a guanyar alçada després de la truita i la tertúlia, quan els sucs gàstrics i cerebrals tenen prou feina a pair el que ha entrat per la boca i per les orelles.

Dades pel registre

Participants: Salvador Garriga, Vell Ruc, Xavier Cáliz i Xevi Sans
Kilòmetres: 49,24 (segons Wikiloc i des de sant Quirze)
Desnivell acum. pujant: 1.375 (segons Wikiloc i des de sant Quirze)

Recorregut segons la toponimia del mapa de l’Alpina pel Montnegre: Carretera Nova de Calella fins a Tres Termes, Sot de l’Aram, el Bitllador, coll de Palomeres, el Mallol, Can Camps, coll del Molinot, sot del Molinot, can Grau, collet de Cambrodon, sot dels Sors, can Riera, sot de les Senyores, la Creueta, Sant Marti de Montnegre. ***Esmorzar***. Santa Maria, coll d’en Cona, la Porta Blanca (la Carbonera), Castellar d’Indies, Can Dalmau i carretera nova fins a Calella.

Fotos

en Garriga

En Garriga amb el Vallès de fons mentre ensenya estratègicament la cuixa

Vista del Puig d'Hortsavinyà i del turó rodó des del veïnat de Can Camps

Vista del Puig d'Hortsavinyà i del turó rodó des del veïnat de Can Camps

Sentit en que està presa l'anterior foto

Tres eren tres... pareu compte del posat Lluis XIV d'en Garrig

A la cruïlla del collet del Molinot

El Montseny des de la pista que porta al coll de cambrodon

Al coll de Cambrodon (no, no és una errada de picat: és amb 'b')

Baixant a tota pastilla del coll de Cambrodon fins al sot dels Sors

A Can Riera. Aquest cop no hi havien cavalls, era ple de rucs

A taula i al llit, al primer crit

Semblava que avui can a Montnegre regalessin bicis

Panorama des del pati-terrassa de Sant Martí de Montnegre (cliqueu per ampliar)

Hi ha molta gent al bosc. A l'ermita de Santa Maria, davant del que queda del roure.

El mar, el mar... des de Castellà d'Indies. Un dia bonic.

Si us fixeu al turó del fons, veureu que a aquest país hi han ovnis. Cireres d'arbós en primer pla. Ara estan al punt

Publicat dins de Montnegre | 5 comentaris